L’actual situació de crisis sanitaria derivada del Covid-19 està afectant de manera generalitzada a tots els sectors de l’economia, fet que ha obligat en els darrers mesos als advocats a revisars multitud de relacions contractuals en les que alguna de les parts s’ha vist incapacitada d’afrontar els seus compromisos.

Si bé el Dret andorrà, al igual que el dret dels països del nostre entorn, adoleix d’una disposició general sobre revisió o resolució del contracte per alteració sobrevinguda de les circunstàncies, existeixen diverses contruccions doctrinals que tradionalment la jurisprudència ha admés amb cautela, a fi de revisar les obligacions i contractes quan, degut a noves circunstàncies, es trenca l’equilibri econòmic del contracte i a una de les parts li resulta impossible o molt gravós el cumpliment.

Ens referim a la clàusula rebus sic estantibus, que es tracta d’un mecanisme de restabliment de l’equilibri de les prestacions contractuals.

En absència de normativització, la clàusula rebus suposa una flexibilizació i un factor mitigador del rigor del principi pacta sunt servanda, en virtut del que el contracte és font d’obligacions que han de cumplir-se conforme el convingut, sempre amb adequació a les pautes de la bona fe, així com del principi de la responsabilitat del deutor.

De fet, l’excepcional aplicació de la cláusula rebus comporta una pugna entre la seguretat jurídica en el tràfic contractual i el principi de justicia o, millor dit, d’equitat en l’ordre econòmic.

Per aquest motiu, la jurisprudència tradicional sempre ha fet un ús restrictiu de dita clàusula, requerint que s’hagin alterat les bases sobre les quals la iniciació i desenvolupament de les relacions contractuals s’havien establert; és a dir, un canvi de circunstàncies imprevissible, que les parts no haguèssin pogut pendre en consideració, o casos extraordinaris, entenent-se aquestos els desacostumats i els no racionalment previsibles pels contratactants.

Aquestes circunstàncias sobrevingudes han de causar una excesiva onerositat, una desproporció exorbitant fora de tot càlcul, provocant una alteració de la “base econòmica del contracte” que, o bé causa la destrucció de l’equivalència de les prestacions, o bé converteix en inalcanzable la finaltat comú del negoci.

Així, la Sentència 103/03 del 08-01-2004 del Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, entre altres, considerava que la referida clàusula “constitueix un remei molt excepcional i que els òrgans judicials han de ser escrupulosos en l’apreciació dels seus requisits.”

No obstant, en front l’envergadura de la crisis de 2008, els nostres tribunals i els dels estats veïns es van haver de replantejar la doctrina tradicional d’aplicació de la clàusula rebus, i a títol d’exemple, la Sentència espanyola de 30 de junio de 2014 (RJ 2014, 3526), establia que «en la actualitat s’ha produït un canvi progressiu de la concepció tradicional de la figura referenciada en un marc d’aplicació sumament restrictiu o excepcional, com correspon a una cláusula ‘perillosa’ i d’admisió ‘cautelosa’, amb fonament derivat del criteri subjectiu de l’equitat i amb una formulació rígida dels seus requisits: ‘alteració extraordinària’, ‘desproporció desorbitant’ i circunstàncies ‘radicalment imprevisibles’»

Aquestes noves sentències ja aboguen per una progressiva objectivació del fonament tècnic de tal figura, abandonant criteris més subjetivistes d’equitat o justícia. Es considera així que la figura es compatible amb el sistema codificat i no suposa una ruptura de la regla de pacta sunt servanda, ni dels prinicpis d’estabilitat o manteniment dels contractes.

De fet, en làmbit internacional, tant els Principis de Dret Europeu dels Contractes (PECL), com els principis de l’Institut Internacional per a la Unificació del Dret Privat sobre contractes comercials internacionals (Unidroit), contenen màximes similars al rebus sic stantibus per regular l’excessiva onerositat contractual.

Convé aclarir que la clàusula no té efectes rescisoris, resolutoris o extintius del contracte, sino únicament efectes modificatius del mateix, encaminats a compensar el desequilibri de les prestacions.

La trascendència d’aquest canvi d’orientació jurisprudencial és que assenta amb caràcter general que situacions de crisis com la present “poden ser considerades obertament com un fenòmen capaç de generar un greu trastorn o mutació de les circunstàncies i, per tant, alterar las bases del contracte”.

En la actualitat, l’aparició de la COVID-19 ha transformat la nostra societat en molts àmbits i, en aquest contexte, la cláusula rebus sic stantibus serà d’especial aplicació en aquells casos en que sigui difícil cumplir les obligacions que van ser pactades en un escenari socioeconòmic diferent.

Recentment, ha estat dictat a Espanya l’Aute del Juzgat de Primera Instància no. 81 de Madrid, 447/2020, de 25 Sep. 2020, Proc. 473/2020, el primer en reconèixer la paralització del sector serveis en general per la declaració de l’estat d’alarma. Es tracta

d’una primera resolució de les moltes que arribaran front la complicada situació de pandemia.

Per altra banda a Andorra, mesures legsilatives com la Llei 5/2020, de 18 d’abril, de noves mesures excepcionals i urgents per la situació d’emergència sanitària causada per la pandèmia del SARS-CoV-2, han previst descomptes en els lloguers dels establiments i locals comercials que han patit restriccions de la seva activitat. Aquesta normativa s’anticipa així a la negociació de les parts i evita deixar en mans dels batlles l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus.

No obstant, a l’espera de conèixer noves disposicions legislatives que regulin altres tipus de contracte, tot sembla indicar que en els pròxims mesos assistirem a noves aplicacions de la clàusula rebus sic stantibus davant la complexitat de cumplir alguns contractes perfeccionats de forma prèvia a la crisi sanitària.